dimecres, 10 de desembre de 2014

Prou ! Per un canvi real a Catalunya

Les gravíssimes crisis econòmica i social fruit de les polítiques neoliberals dominants i la derivada de la relació Catalunya-Espanya iniciada pel Partit Popular i agreujada per la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 han coincidit amb la debilitat de la socialdemocràcia i amb la intransigència dels nacionalismes espanyol i català. També amb errors del socialisme a casa nostra que reconeixem amb humilitat. La dolorosa ruptura amb alguns companys i companyes i la pèrdua de suport social són símptomes d'un problema de fons que no resoldrem des de l'immobilisme.

Milions de persones estan afectades per l'atur, retallades en salut, benestar i educació, relacions laborals precàries, vivenda, pobresa, abusos de monopolis que s'han apropiat serveis bàsics. Ningú és aliè avui a aquestes penúries o tem sofrir-les en el futur. S'ha d'afegir-hi els retrocessos en el funcionament de la democràcia, una resposta poc creïble contra la corrupció i l'ús de la Constitució com a instrument de bloqueig d'un Executiu del Partit Popular que ataca l'autogovern, la cultura i la llengua catalanes i es nega a revisar el finançament.

Hi ha qui vol reduir totes aquestes dependències i aquests problemes a la interdependència que mantenim amb la resta d'Espanya. I si bé és cert que aquesta és intolerable fins al punt que l'ha portat al PP, ocultar totes les altres o pretendre que es resoldran amb una independència més fictícia que real és un gripau difícil d'empassar.

A més, després de quatre anys de desgovern PP+CiU i CiU+ERC, el president català, per fugir dels seus propis problemes, només ofereix una sortida: la independència i una única candidatura «de país» per aconseguir-la. De nou la pàtria per sobre de tot, fins i tot del pluralisme que és consubstancial a la democràcia. Esquerra Republicana de Catalunya planteja, ignorant imprescindibles consensos interns, una acció unilateral que no aconseguirà el reconeixement de l'Estat espanyol ni de cap altre. En suma, una lluita per l'hegemonia nacionalista que fa preveure més anys d'incertesa i de conflicte amb els veïns

-territoris de parla catalana inclosos-, més paràlisi, més absència de Govern. Si el catalanisme independentista insisteix a caminar en solitari farà un flac favor a la nació que diu voler servir.

Prou de tot això. Catalunya és una nació i té dret a decidir si vol ser un Estat dins o fora d'Espanya, a fixar i negociar condicions en els dos casos. Però també volem decidir el model social, econòmic i cultural.

Els reptes

Per a nosaltres ha de ser una Catalunya que lluiti ja ara i sense més dilacions contra les amenaces del canvi climàtic, del terrorisme global, de l'atur i la pobresa, les desigualtats i la política deshonesta; que lidiï amb la dependència i l'opressió d'un Estat que el Partit Popular ha convertit en més centralista, retrògrad i ineficaç que mai. Una Catalunya amb banca pública per ajudar l'economia que crea riquesa i llocs de treball, amb una gestió directa o mixta de serveis públics clau com aigua, energia i vivenda sempre rigorosa i garant de l'interès general. Una Catalunya amb mitjans de comunicació públics plurals, amb ajuntaments ben dotats i que contribueixi a fer una Europa més forta capaç de competir econòmicament i garantir la pau i la seguretat.

És necessari un canvi en profunditat. Estem disposats a fer-lo des del PSC, des d'una socialdemocràcia que va impulsar la principal etapa de benestar i progrés social a Europa, que necessita recarregar energia i ser més coherent i valenta.

Sabem com treballar per Catalunya. Moments clau de la nostra història en són un exemple: la renúncia a presidir la Generalitat provisional contribuint al retorn de Tarradellas que ens permet ara reivindicar la seva legitimitat com a anterior a la Constitució; o quan vam establir una sola xarxa en l'escola per no dividir els catalans ja des de la infància o la redacció dels dos Estatuts. I sabem com defensar els interessos de les classes treballadores i mitjanes: darrere de cada avanç social sempre hi hem estat els socialistes. Ens enorgullim d'aquests llegats però volem aplicar noves i agosarades respostes als problemes actuals, des dels valors d'esquerres i catalanistes. No és més català qui crida més vegades el nom de la pàtria ni qui pugui figurar en candidatures «de país» ideals per distreure'ns dels greus problemes que patim. Cants de sirena, plebiscits i posicions úniques no van amb nosaltres.

Fa falta una eina útil com el PSC que afronti aquests reptes enormes: impulsar canvis socials i polítics en profunditat i revisar lleialment, però radicalment, la relació amb el conjunt d'Espanya. Aquest és el nostre compromís, per difícil que sigui, per servir els catalans i les catalanes.
Núria Parlon, alcaldesa de Santa Coloma de Gramenet

Juli Fernàndez, alcalde Palafrugell

Alícia Romero, diputada Mataró

Xavier Sabaté, diputado Taragona

Jordi Ballart, alcalde de Terrassa

Josep Fèlix Ballesteros, alcalde de Tarragona

Carles Sànchez, alcalde de Sabadell

Jaume Collboni, Barcelona

Rocio Garcia Pérez, regidora Cornellà

Carme Sànchez, Castelldefels

Rosa Maria Ibarra, regidora Valls

Eloi Menasanch, regidor Vilanova de Prades

Glòria Mans, regidora Alella

Ramon Ferré, regidor Calafell

Diana Salvadó, regidora Alforja

Jordi Solé, regidor Torredembarra

Maria Josep Beltran, alcaldesa Tivenys

Sofia Acosta, Reus

Laura Vidal, JSC

Kennet Martínez, regidor El Vendrell

Mònica Lafuente, Lleida

Article publicat a l'edició d'avui del Periodico de Catalunya

dilluns, 17 de novembre de 2014

Un acord per votar a Catalunya


«Crec sincerament en la reforma de la Constitució com a punt de partida de la solució de la crisi política que en aquest país s'ha fet evident els últims anys»


S'ha d'admetre que el procés participatiu del diumenge 9 de novembre va ser un èxit social. Però el conflicte polític que arrossega Catalunya des de la sentència del Tribunal Constitucional que va desautoritzar el referèndum de l'Estatut de Miravet encara és ben viu. Al marge de les causes que ens han fet arribar al punt on som avui, que s'han de situar en l'àmbit de la confrontació nacionalista, la participació de diumenge es pot interpretar com un efecte de la inèrcia sostinguda d'aquella sentència, com una protesta per corrupció que ha grillat les administracions; de l'abatiment que ha generat la crisi i de les retallades indiscriminades, executades pels governs del PP i de CiU tant a Madrid com a Barcelona, a vegades conjuntament. Espanya ja no és un organisme fiable per a una part de la societat catalana perquè l'Estat es percep com un manyoc de problemes dirigit per un govern injust enrocat ideològicament. En contrast, l'independentisme queda com l'alternativa per a una vida millor, malgrat que ningú no sap què passarà l'endemà de la independència i que totes les previsions, algunes potser massa triomfalistes, no passen de ser simples hipòtesis.

L'afluència d'aquell diumenge als col·legis, amb totes les reserves que calguin -i és evident que en calen-, hauria de fer entendre al PP que ha d'encetar un període de diàleg amb visió d'Estat. El conflicte polític a Catalunya, que ha derivat en l'efervescència independentista que es palpa i va creixent, exigeix una resposta política generosa, enraonada i amb perspectiva de futur. Des del meu punt de vista, que és també el del meu partit, aquesta solució ha de transitar, per força, a través d'una reforma de la Constitució amb l'ambició de voler transformar l'armadura l'Estat. Es queden curts els qui no tenen present que la reforma ha de plantejar, molt seriosament, canvis de gruix i de fondària que haurien de concernir a la distribució territorial, l'assignació de competències i el sistema judicial; protegir la societat dels abusos i la corrupció; regular la participació de la ciutadania, en el seu conjunt o de manera fragmentada, en les qüestions rellevants; garantir l'accés als sistemes públics d'ensenyament, de salut o de protecció social i determinar els drets i deures, per citar alguns exemples.

Com era d'esperar, ha passat el 9 de novembre i tot segueix igual. I arribats aquí, entenc, igual com el catedràtic Javier Pérez Royo, a qui vam tenir ocasió d'escoltar a la UdG fa unes setmanes, que la solució és a les mans de l'Estat perquè té els elements i la força per desencallar l'embús polític creat pel Constitucional el 2010. Convindria tenir present, raona Pérez Royo, que si Catalunya s'ha d'integrar a Espanya, ho ha de fer amb el consentiment dels catalans i les catalanes. Potser també convindria insistir que l'Estat ha de ser generós per entendre que si el que vol és que tots els ciutadans i ciutadanes formin part d'una col·lectivitat, ha de permetre que s'hi sentin units sense imposicions, amb respecte als seus trets lingüístics, la seva cultura, origen o tradició. Ho apuntava encertadament el professor Fernando Rey, referint-se fa uns dies a Catalunya, en un article publicat a El País: "El Govern central ha d'aspirar a convèncer socialment, i no només a vèncer políticament i jurídica". Contraposat a aquesta idea, l'ànsia uniformitzadora del PP alimenta el creixement de l'independentisme. I això és tan cert com que el restabliment de la normalitat tampoc no s'aconseguirà amb el desafiament institucional que fomenta el president Mas.

Crec sincerament en la reforma de la Constitució com a punt de partida de la solució de la crisi política que en aquest país s'ha fet evident els últims anys a múltiples nivells. No només territorial. Regenerar la política aplicant més transparència, control democràtic, igualtat social i d'oportunitats i participació ciutadana. Aquesta reforma haurà de ser referendada pel conjunt de la ciutadania i s'haurà de preveure de manera acordada i pactada entre els governs el fet de fer una consulta a Catalunya sobre l'estatus que vol tenir a l'Estat, ja sigui el manteniment de la situació actual, la independència o una proposta federal, que atorgui llibertat absoluta a Catalunya i aporti acords bilaterals que ens puguin beneficiar. Aquest canvi, que és de profunditat, serà més tard o més d'hora i alguns sectors faran el ronso però tinc la impressió que l'Estat s'encamina cap a la reforma per instint de supervivència, perquè o s'adapta a la seva realitat plurinacional o té tots els números per enrocar-se en un mar de raons.

Juli Fernàndez Iruela

@fdez_juli

divendres, 17 d’octubre de 2014

Más derechos para la ciudadanía catalana



Hay días en los que una se congratula con este lugar del mundo en el que nació y se empeña en seguir viviendo, y el jueves 2 de este mes de octubre fue uno de esos.

Me enorgullece que el Pleno del Parlament de Catalunya aprobara una ley[1] pionera en el Estado y en Europa que establece medidas para garantizarlos derechos de las personas gays, lesbianas, bisexuales y transexuales y que ayudará a erradicar todas las aversiones relacionadas: la homofobia, la lesbofobia , la bifobia y la transfobia.

Me parece importante destacar que la ley incide en sectores de intervención amplios como el de la educación, las universidades, la cultura, el ocio y el deporte, los medios de comunicación, la salud, la acción social, el orden público y de privación de libertad, la participación y la solidaridad, el mercado de trabajo y las políticas de familia. Otros puntos destacables sonque incluye un régimen sancionador ?porque de nada sirve una ley si no se castiga su incumplimiento? ; y la inversión de la carga de la prueba ?es decir, que en un posible caso de discriminación por razón de orientación sexual corresponde a la parte demandada demostrar que no ha discriminado?.

No me ha sorprendido la postura del estamento católico ante la tramitación de la ley, ni tampoco la oposición total del PP y en parte de UDC. Hace ya tiempo que los partidos conservadores de este país han iniciado una cruzada antidemocrática en contra de los derechos y las libertades de la ciudadanía. Porque parece que no entienden que este tipo de leyes no menguan la calidad de la convivencia entre las personas, sino que la mejoran. Por fortuna, la sociedad está evolucionando a favor de la aceptación de la diversidad, aunque siga existiendo un brecha ideológica y generacional –las personas de ideología conservadora y también las mayores de 55 años, tienden a tolerar menos la diferencia-.

También me parece muy rastrero por parte de algunos personajes o determinados diarios hablar de “una ley de privilegios para el lobby gay catalán”… Al fin y al cabo, el Parlament de Catalunya sólo está legislando paraque se cumplan buena parte de los Derechos Sexuales, que son derechos humanos universales aceptados por la OMS desde 2002.

Ahora sólo hace falta que la ley se despliegue en su totalidad, así que ¡manos a la obra por parte del Departament de Benestar!. Pero como todas las conquistas sociales, ésta también deberá asentarse en las conciencias y en los comportamientos del conjunto de la ciudadanía para que dentro de unos años sean considerados como si siempre hubieran existido lo que hoy son nuevos derechos reconocidos y protegidos.

Carme Sànchez Martín
@carmesanchez

[1]Llei de drets de les persones gais, lesbianes, bisexuals i transgènere i per a l’eradicació de l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia

dilluns, 6 d’octubre de 2014

Si Pedro Sánchez llega a presidente, sería acertado que hiciera como en Escocia - entrevista a Núria Parlon -


La alcaldesa de Santa Coloma de Gramenet se descarta «por completo» como presidenciable socialista en caso de adelanto electoral. Se declara partidaria de una consulta que no rehuya la secesión, pero pactada tras reformular la Constitución.

La número dos de los socialistas catalanes buscará revalidar la victoria en las municipales de Santa Coloma de Gramenet en mayo. Aunque cuenta con el favor de las bases del PSC, Núria Parlon renuncia a abandonar la alcaldía y encabezar la lista para las autonómicas si Artur Mas precipita las elecciones.

Hemos visto al PSC apoyar la Ley de Consultas y a Pedro Sánchez coincidir con Mariano Rajoy que hay que oponerse a ella; también que Miquel Iceta piensa que esa regla no sirve para un referéndum de autodeterminación a la vez que muchos concejales apoyan el 9-N. ¿Todo eso es demasiado confuso?

- Estamos en la política en 140 caracteres y en posicionarse en uno u otro extremo sin puntos intermedios, como el PSC busca. La Ley de Consultas es como la que el Parlamento andaluz quiere. Mejora la democracia en problemas que afectan a los ciudadanos. Cosa distinta es que se pretenda un referéndum sobre materias reservadas al Estado. El PSC no lo puede amparar.


- ¿No les contradice el líder del PSOE secundando a Rajoy en recurrir una norma que el PSC respalda?

- No creo que diga eso, sino que la convocatoria bajo esa ley se debe llevar al Tribunal Constitucional.

- Está de acuerdo en impugnar tanto la ley como el decreto de Mas.

.- Lo único lógico que se impugne es el decreto. No la ley, porque es constitucional. Si no, también deberían impugnar la de Andalucía.

- ¿Pero no se ve ahí una disparidad que distorsiona al PSC? ¿No les falta un aliado en el PSOE?

- Rajoy y el PSOE deben entender que, para que Cataluña se quede en España, hay que hacer gestos importantes. Creo que Sánchez lo tiene claro, y que es necesario impulsar una reforma de la Constitución que permita votar. Pero Rajoy no lo tiene claro, y ése es el problema. Se tiene que ofrecer algo después del agravio por el recurso al Estatut, la Ley Wert, una financiación que no garantiza una buena prestación de servicios...

- El PSC propone una relectura de la Carta Magna a la que el PP se opone y una consulta acordada en Cataluña a la que Sánchez es reacio. Convencerlos parece un reto...

- El culpable de esta situación es el PP. Provoca el colapso institucional. A partir de ahí, ofrecemos un nuevo pacto constitucional, que reconozca la singularidad que Cataluña quiere, mejore la financiación y se resuelvan problemas del modelo económico y social.

- ¿No es poco creíble cuando el PP se niega y necesitan sus votos?

- Es la única solución. No sirve no inmutarse. Desde las dificultades, nuestro camino es una reforma de la Constitución, y que en ese marco se acoja el derecho a decidir. Ahí tenemos la discrepancia con el PSOE, pero se deberá pactar porque los catalanes deben votar. Y mientras, la gente tiene problemas para llegar a fin de mes y el Ayuntamiento de Santa Coloma sigue sin cobrar 14 millones de euros de la Generalitat.

- ¿Y una reforma de la Constitución bastaría para desactivar los anhelos de un independentismo que ha crecido de forma poderosa?

- Lo que hay es descontento. Tenemos que canalizar esos sentimientos para que no acaben siendo un conflicto de difícil resolución.

- ¿Piensan que muchas personas que se manifestaron en la Diada dejarán de pedir la independencia sólo con una reforma constitucional?

- No, evidentemente. Pero muchos otros piensan que la tercera vía -que para nosotros es la única- podría ser una solución.

- Y de acordarse una reforma, ¿el PSC se quedaría satisfecho con un referéndum en toda España o defendería una consulta circunscrita a Cataluña?

- Como no puede ser de otra manera, la nueva Constitución debe ser votada por todos los españoles. Ahora bien, en ese marco debe darse una consulta específica en Cataluña. Sin miedo, como en Escocia, pero con un clima propicio. Ahora es inviable porque tenemos un negociador en España que dice no a todo. Eso a Mas le refuerza su posición y a ERC también le va muy bien.

- De darse esa consulta, ¿sería partidaria de incluir la opción explícita de votar independencia?

- En el punto en que estamos, no hay que tener miedo a que la gente opine.

- Por lo tanto, ¿debería poderse escoger la independencia?

- Se tendría que hacer un proceso similar al de Escocia y Reino Unido. Diría mucho del grado de madurez en Cataluña y España.

- ¿Cree que Pedro Sánchez puede ser el David Cameron español que permita votar sí o no a la independencia?

- Si llega a presidente, sería una opción acertada. El sistema democrático español necesita de ese gesto. También parecía difícil que el PSOE llegase a un documento como el de Granada, que para algunos es muy poco. El PSC debe ser capaz de convencer de que sea posible una consulta para que los catalanes digan cómo se quieren relacionar con España. El PSC debe tener su posición, diferenciada del PSOE, para hacerlo posible. Pero hay que recorrer un camino juntos, que es propiciar la reforma de la Constitución.

- También es cierto que existen sectores del PSOE reticentes a cualquier tipo de consulta en Cataluña.

- Podríamos decir que tienen un concepto poco actual de la democracia. Ocurre en sectores del PSOE y del PP. Han perdido la capacidad de entender que no es suficiente con una democracia representativa. No asimilan que no se vote entre dos partidos que se alternan y que la gente quiera participar.

- ¿El peor escenario para el PSC es un adelanto de las elecciones?

Lo es para Cataluña. Es el fracaso absoluto de Mas, otra vez. ¿Qué actividad legislativa se ha llevado para resolver los problemas reales de la gente más allá de hablar sobre el encaje de Cataluña con España y votar declaraciones de soberanía? Es una actitud inmadura. Su obligación es gobernar y acabar la legislatura, negociar y rebajar sus posiciones. Aunque le suponga un cierto coste, el coste general sería mayor.

- ¿Escisiones como Avancem o Nova Esquerra Catalana les beneficia o les perjudica porque es prueba de divisiones y quizá de errores en la etapa de Pere Navarro?

- El PSC se parece mucho a lo que pasa en la sociedad catalana. ¿Cuántas familias no se han discutido en las comidas del domingo por este tema? ¿Cuántas no tienen posiciones diferentes? Nos ha pasado también en el PSC. No es bueno. Tenemos que esforzarnos para reencontrarnos en el futuro. Iceta ha hecho muchos gestos en esa dirección.

- ¿En qué están fallando para no remontar en las encuestas y que Podemos les pise los talones?

- La gente se acuerda de decisiones que no entendían que el PSOE aprobara. El diagnóstico de Podemos es perfecto y afea todo aquello que los partidos de izquierda no deben permitir. Pero, en una medida muy importante, hemos hecho hospitales, centros de educación pública y hemos batallado por que los hijos de los trabajadores y trabajadoras pudieran acceder a la universidad. Debemos recuperar la confianza en nuestro discurso social y demostrarlo con hechos y coherencia.

- ¿Les resta credibilidad no haber mostrado más contundencia con los diputados imputados Daniel Fernández y Montserrat Costa, como sí se actuó con el ex alcalde de Santa Coloma Bartomeu Muñoz?

- Creo que hemos tenido una postura bastante firme. Hemos mantenido que, cuando se abra juicio oral en un caso de presunta corrupción o mala praxis, se tendrá que dejar las responsabilidades.


- ¿Por lo tanto, Fernández, a punto de ser procesado, tendrá que marcharse del Parlament?

- Lo razonable es que deje el escaño, como nos comprometimos. Lo bueno sería que recuperen la honorabilidad si les declaran inocentes. Son procesos traumáticos y largos.

Entrevista publicada al Mundo avui 6 d'octubre de 2014

dijous, 14 d’agost de 2014

Com sortim d’aquesta ?


Som a una veritable cruïlla. I tal com el Gat de Cheshire va respondre a Alícia quan al país de les meravelles aquesta li va preguntar quin camí havia de seguir entre els diversos que se li presentaven, tot depèn del lloc on desitgem arribar.

Des d’una opció catalanista i d’esquerres no ens serveix com a Alícia qualsevol camí mentre arribi a algun lloc. Volem un present i un futur dignes per a un col•lectiu de persones, la gran majoria de les quals avui tenen multitud de problemes o bé temen tenir-los en el futur. Desitgem una nació inclusiva, en la qual primin els interessos col•lectius amb igualtat d’oportunitats per a tothom. La commoció d’aquests dies ens ho fa més present. Ni l’interés per salvar-se políticament d’un president en actiu ni l’interès material d’un ex-president o, en definitiva, l’interès d’uns pocs pot prevaler sobre el de la majoria.

Des del marge esquerre tenim molta feina per davant. I ja no podem plantejar només preguntes sobre els mateixos problemes que sempre ens han preocupat més. Perquè es presenten amb noves característiques (educació, salut, atenció a la dependència o pensions) i perquè ara n’han aparegut de nous com l’atur massiu, l’habitatge, la precarització laboral i l'abús d'un sistema financer especulatiu que, avalat pels desgoverns europeus i nacionals, socialitza pèrdues i privatitza guanys. Resultat: deute públic insostenible pel rescat bancari, austericidi i desigualtat estructural. La crisi s'ha convertit en l'excusa d'una manera de governar.

Afegim al còctel la incomprensible relació de Catalunya amb la resta d’Espanya provocada pel Tribunal Constitucional i per un PP que des de l’oposició i des del Govern han agredit i limitat el nostre autogovern.

Al PSC, doncs, reflexionem i comencem ja des d’ara a formular un nou compromís amb la ciutadania que haurà d’acordar el conjunt d’afiliats i simpatitzants el congrés del proper any. No és cert que les classes populars a Catalunya prenen el relleu de les elits dominants. Qui té les regnes de les decisions avui no viuen entre nosaltres en la seva immensa majoria, el marge per a les classes populars i treballadores és més esquifit que fa tan sols una dècada i la seva explotació i marginació és més estesa i evident. El nostre és un catalanisme social que vol blindar drets personals i col•lectius quan n’hem perdut ja tants de la mà dels governs d’ Espanya, Catalunya i Europa i no ha de quedar cap dubte que la gent del PSC estem amb els moviments populars i amb els qui depenen del seu treball per tenir present i futur.
No hi ha més alternativa que canviar i decidir votant. No obtindrem diferents resultats amb les mateixes polítiques, actituds, hàbits, fins i tot amb els mateixos valors individualistes i consumistes que fins ara. Cal situar l’economia al servei de la gent, recuperar pels poders públics la gestió d’elements naturals com l’aigua i l’energia imprescindibles per la vida, avui convertides en mercaderia especulativa, aprofundir en els nous camins de l’economia col•laborativa o de noves pautes de consum.

A ningú no se li acut destrossar cada dia una mica de la casa on viu però ho estem fent amb la nostra que és el Planeta cada cop més devastat.

Noves actituds i responsabilitats dels dirigents polítics però també empresarials, dels mitjans de comunicació, sindicals, del coneixement i, en definitiva, de cada persona individualment. Perquè una nova transició com la que cal per reformar tot el sistema no la farà cap elit per poderosa que sigui.

Volem ser també agosarats en la forma de funcionar el PSC per ser realment una eina de participació dels ciutadans. Per això introduirem reformes profundes perquè el principal paper el tinguin les idees i els projectes, el pensament i l’acció d’una militància implicada en els moviments socials, culturals i sindicals, feministes i ecologistes. I si hi ha socialistes amb diferents sensibilitats nacionals, al PSC hi caben tots i totes els qui vulguin ser-hi perquè la nostra raó de ser no és la nació sinó procurar una vida digna per als homes i dones que la formen.

Per això procurarem que el 9 de novembre no signifiqui un punt sense retorn. Cal i volem una consulta que els Governs de Madrid i de Catalunya no han fet possible fins ara. El PSC té una proposta per avançar que és la federal. Respectem qualsevol altra de la mateixa manera que demanem es respecti la nostra. Davant els nacionalistes d’una i altra banda sempre cal recordar que no hi ha nació sense persones. Sigui quin sigui el futur de Catalunya, nosaltres continuarem la lluita per l’emancipació social, al costat de la gent, defensant la seva dignitat i els seus drets.

Juli Fernàndez, Núria Parlon, Alícia Romero i Xavier Sabaté, diputats del PSC al Parlament de Catalunya

divendres, 23 de maig de 2014

Javi López i Esther Niubó perquè són com tu



1 - Perquè és una aposta "de" però sobretot "pels" joves i per les dones

2 - Perquè han demostrat aquesta campanya que no són de la pedrera ni de la reserva sinó unes esplèndides realitats i líders polítics i socials.

3 - Perquè han demostrat que el canvi que necessitem i volem no és per ells una qüestió conjuntural sinó una actitud permanent

4 - Perquè de la mateixa manera estan en actitud constant de corregir la situació injusta en què es troben milions de persones

5 - Perquè tenen idees i són capaços d’assumir les d’altres

6 - Perquè els catalans i les catalanes necessitem les polítiques que ells defensen de justícia, igualtat, a favor de les persones febles i d’un planeta que també ho és

7 - Perquè representen esperança i continuïtat de la llarga història de lluita contra la injustícia i pels mtrebalaldors i trebalaldores

8 - Perquè tenen clar que Europa és la nació de nacions diverses que sempre hem somniat els catalans i les catalanes progressistes

9 – Perquè Esther serà l’única dona catalana al Parlament que representarà els desitjos de la immensa majoria de dones i homes que no tolerem per més temps la discriminació per raó de gènere ni cap altra.

10 - Perquè Catalunya necessita federar-se amb Espanya i amb Europa exercint leglment el dret a decidir.

11 - Perquè són com tu.

dijous, 8 de maig de 2014

Les crisis del món rural català



Martin Luther King, ara fa 50 anys, va dir que somiava en un món més just i amb igualtat d’oportunitats. També deia que volia que aquests anel.ls es fessin realitat, i així, deixar de somiar.

I seguint aquesta efemèride, aquesta setmana, he preguntat al Conseller Pelegrí al Parlament, com a responsable de desenvolupament Rural, sobre la fractura territorial i el preocupant augment de les desigualtats entre les àrees metropolitanes i les zones rurals, per poder deixar de somiar en la igualtat d’oportunitats entre els pobles i les grans capitals.

En primer lloc, caldria definir què entenem per zones rurals. Segons l’Eurostat o l’OCDE, els territoris amb una densitat de població inferior a 150 habitants per quilòmetre quadrat són rurals. A Catalunya, 24 comarques complirien aquesta condició i serien considerades rurals. Alguns països, a més, tenen en consideració les deficiències en infraestructures, les muntanyes o les dades socioeconòmiques per definir les àrees rurals.

A la crisi econòmica que afecta a tot el país, s’hi suma la manca de projecte pel món rural per part del Govern. Les dades socioeconòmiques de l’IDESCAT són preocupants, principalment, per les zones de Lleida, Pirineu i Terres de l’Ebre, i en menor mesura, per algunes comarques de Tarragona, Girona i Catalunya Central.

La despoblació, l’envelliment i l’empobriment és superior al món rural respecte a la mitjana de Catalunya. El Ministeri d’Agricultura reconeixia que un dels principals reptes de les zones rurals de l’Estat és el preocupant augment de l’envelliment de la població rural, amb una mitjana d’un 22% de persones grans.
Si bé els anys de bonança econòmica havien servit per millorar la convergència dels principals indicadors entre els territoris del país, aquest procés s’ha invertit bruscament, augmentant la fractura territorial.

Tampoc no voldria que aquest escrit sigui interpretat, únicament, com una crítica a la gestió del Conseller Pelegrí, sinó com una reivindicació als diferents departaments del Govern que tenen influència al territori. Per exemple, els Departaments d’Empresa i Ocupació, Territori i Sostenibilitat, Ensenyament o Presidència. També com una reivindicació a les competències i finançament de la Direcció General de Desenvolupament Rural de la Generalitat de Catalunya, com un dels pilars de la cohesió territorial.

Algunes de les propostes que vàrem presentar durant el debat varen ser les següents: La mediació del Govern per evitar els tancaments, o reorientació industrial, de grans empreses al territori (Alier, Copirineu, Tradema, Neoelectra, sector del moble a l’Ebre, Torres Papel, etc). També volem una aposta per potenciar els parcs naturals i el patrimoni històric. O un pla de xoc per evitar el descens dels últims anys del Turisme Rural (amb un descens del 15% al 2013), amb la promoció de la marca Pirineus. Al mateix temps, caldria apostar més clarament per la gestió forestal i la biomassa. O el nostre recolzament a la innovació de l’IRTA, en aquest cas, coincidint amb el Govern.

Un altre aspecte clau pel desenvolupament del Pirineu seria l’actualització de la Llei d’Alta Muntanya i la convocatòria del Plans Comarcals per part de la Conselleria de Territori, aturats des del 2012.
Respecte el món agrari, vàrem tornar a reivindicar els pagaments pendents a agricultors, ramaders, cooperatives i entitats agràries d’anys anteriors. O recuperar les inversions urgents en camins i regadius.

Per últim, cal recordar que el principal sector d’ocupació a les zones rurals és el públic. Per tant, també vàrem reivindicar que el Govern aturi el tancament i recentralització de serveis públics cap a les capitals, ja que els seus efectes tenen un doble impacte; en l’ocupació i en la proximitat del servei.

En definitiva, demanem un major compromís del Govern Català amb el desenvolupament rural per garantir que el 75% del territori de Catalunya, que és rural, pugui progressar i no es quedi enrere.

Òscar Ordeig
Diputat