Procés ? quin procés ?

Jordi Mas i Herrero
@jordi_mas

L’ambigüitat sempre ha estat present en la praxis política catalana. L’ambigüitat ha permès durant 30 anys fer compatibles projectes diversos dins del catalanisme polític i integrar també una realitat social i demogràfica amb riscos evidents de fractura. Partint d’un estat anacrònic i dictatorial, les successives etapes eren més o menys compartides per totes les forces polítiques, amb un consens absolut pel que fa a la política lingüística, i més marge de discrepància en el procés d’ampliació de l’autogovern.

Però el catalanisme es troba ara en un punt crític, en una bifurcació. El detonant, com sabem, és que des del segon mandat Aznar queda clar que l’arquitectura institucional espanyola permet que hi hagi retrocessos en la configuració policèntrica de l’Estat si qui governa a Madrid així ho vol.

La reforma de l’Estatut va ser un primer intent per corregir aquest fet, i pretenia blindar (i ampliar) les competències, blindar la política lingüística, transformar el sistema judicial i millorar el finançament. En aquesta iniciativa ja va haver divisions en el catalanisme, amb posicionament tàctics lamentables que van contribuir al desastre. Però l’intent estava viciat d’origen, perquè era una iniciativa des d’una part per reformar el tot i aquest, així, va quedar clar que no es deixa transformar.

El fracàs va ser a més penosament tortuós i administrat per fascicles durant anys a una població atònita. Una població que anava veient com, a l’hora, es produïa la crisi multi orgànica de l’Estat i s’avançava en l’acord pel referèndum escocès. Tot plegat ha permès als sectors independentistes del catalanisme disposar d’una finestra d’oportunitat excepcional per incloure a l’agenda política la celebració d’un referèndum d’independència. La cabalística ha fet la resta, i el tricentenari de 1714 ha servit per fixar un termini temporal que ha contribuït a dotar de factibilitat comunicativa a la proposta.

La forta mobilització popular al voltant d’aquesta iniciativa, una de les poques que prometen un futur millor en un present certament catastròfic, ha sotragat els partits polítics catalanistes. I aquests han optat per mutar el seu discurs per adaptar-se a la nova realitat. Mutacions que semblarien estar configurant un aparent consens fictici, que s’amaga darrere paraules compartides, però a les quals cadascú dóna significats diferents. Paraules com “procés” i “dret a decidir”, que oculten diferències de fons que ja han emergit, i que suposen la constatació definitiva de que els diferents catalanismes no poden seguir compartint l’agenda per més temps.

Per defensar això, analitzarem en què es concreta el “dret a decidir”, i sobre quin “procés” es parla als programes electorals per a les catalanes del 2012, d’ERC, CiU, ICV-EUiA i el PSC.

ERC al seu programa diu que “entén que el procés que s’ha encetat i que ha de permetre la independència de Catalunya és l’inici del camí cap a la independència i la reunificació nacional i federal dels territoris que configuren els Països Catalans”, que “el poble català és qui s’ha de consultar a l’hora de decidir la relació política que vol establir amb la resta de pobles i estats del món” i per tant que “Ens posarem a treballar immediatament perquè, en la propera legislatura, se celebri un referèndum per tal que Catalunya esdevingui, al més aviat possible, un nou Estat independent d’Europa”. Finalment, remata dient “En el cas que l'exercici del dret a decidir fos impedit o bandejat, el Parlament de Catalunya, legalment constituït, bo i apel•lant al principi democràtic internacional, declararia unilateralment la independència”. Per ERC doncs, “procés” és “procés cap a la independència”, el “dret a decidir” seria l’equivalent a un suposat dret a l’independència i considera que aquest es pot exercir per la via d’un referèndum o, si no és possible, per la via d’una declaració unilateral.

CiU en el seu programa s’afanya a abraçar a corre cuita la causa. Ara bé, quina causa? Com se sap, en cap cas parla de procés cap a la independència, sinó de procés “democràtic” i, en tot cas, que “És per això que, sense cap més eina que la democràcia, defensem el dret a decidir sense més límit que el que marqui en cada moment el poble de Catalunya”. Per tant CiU no predetermina que el resultat hagi de ser la independència, tot i que tampoc no la descarta. Senzillament, no en parla. Com a molt afirma que “és l’hora que Catalunya iniciï el rumb cap a l’estat propi”. És evident el joc de paraules que permetria vàries interpretacions.

La confusió s’incrementa més endavant: “Volem tenir un estat propi en el marc d’Europa, (...) que alhora, com és natural, seguirà tenint uns forts vincles amb Espanya”. En tot cas, “el proper Govern de la Generalitat impulsarà una consulta la propera legislatura per tal que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràticament el seu futur col•lectiu”. Ara, això sí, “La nostra transició nacional cap a un estat propi passa necessàriament per continuar formant part d’Europa”, i aquí emergeixen dubtes: “Certament a Europa mai no s’ha produït un procés com el que iniciarà Catalunya, però que una circumstància com aquesta no estigui prevista en els tractats europeus no significa que no es puguin interpretar aquestes normes de manera flexible...” Ai, ai. Per tant, potser sí que és un procés d’independència? Bé, podríem dir que per afegir confusió a la confusió, CiU barreja “procés” i “dret a decidir”: vindria a ser un procés pel dret a decidir una millora en l’autogovern que ara es qualifica d’”Estat propi” i que es concreta en una consulta aquest mandat. En fi.

Una nova versió del significat de les paraules ens el dóna el programa d’ICV-EUiA. Ens diuen “Estem davant un nou procés constituent, d’una nova etapa”. El procés és doncs un procés constituent on, en un prodigi de relativisme, no es tanca la porta a cap opció “tancar la porta definitivament a la via federal o confederal, com es fa des de determinats sectors independentistes, és un error”. És clar que no ens ha de sorprendre, tenint en compte que afirmen que a “ICV-EUiA hem reivindicat des de fa temps la construcció d’un Estat propi, que pot establir, a partir de la pròpia sobirania, una relació de caràcter federal, confederal o ser present directament en l’àmbit europeu”... Notis que torna a aparéixer en aquest programa l’expressió “estat propi”, que no vol dir estat independent, tot i que pot ser-ho, i que és un concepte imprescindible per aprofundir en l’exercici del confusionisme...

ICV-EUiA concreta el “dret a decidir” en la celebració d’un referèndum o consulta, que “és una via per obrir nous escenaris de pacte o per constatar que no existeixen”. Segons ells, “exigir primer la reforma constitucional és una manera de negar-se a celebrar el referèndum. La reforma constitucional, si és el cas, podria ser el resultat final de tot el procés, però no pot ser la condició per iniciar-lo”. Així doncs, estaríem davant d’un procés constituent sense objectiu predeterminat més enllà del canvi de l’status quo, on totes les opcions són tan possibles com defensables, i a on el dret a decidir és una consulta prèvia a Catalunya, que ha de desembocar en la negociació amb Espanya.

Finalment, el programa del Partit dels Socialistes ens diu que “volem reformar la Constitució i transformar les estructures de l’actual Estat de les Autonomies en un Estat Federal”, i ens avança que “el Federalisme ens permet alhora realitzar l’aprofundiment i regeneració democràtics que amplis sectors socials reclamen i que Espanya i Catalunya necessiten. Parlem d’un gran acord on es tornin a definir les bases de quina és l’Espanya que volem en el segle XXI.” Així doncs, el “procés”, paraula que no s’utilitza en el programa electoral quan es parla de la qüestió nacional, és un procés de transformació i modernització d’Espanya, en el qual la qüestió territorial és una de les més importants, però n’hi ha d’altres.

Per conèixer què s’entén per “dret a decidir” al programa socialista, cal llegir aquests tres paràgrafs que van junts, i seguits, al citat document:

“Proclamem la necessitat d’impulsar la reforma de la Constitució per tal d’assolir un Estat federal que garanteixi el màxim autogovern per a Catalunya, ens asseguri un tracte fiscal just i reconegui la nostra identitat i cultura nacionals en el marc de l’Estat Espanyol i la Unió Europea, conscients que un sistema de sobiranies compartides és la millor forma de gestionar les interdependències existents en l’economia globalitzada.

Manifestem el nostre convenciment que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum en el qual es plantegi una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.

Ens comprometem a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat “

El dret a decidir es concretaria, en conseqüència, en un referèndum per aprovar, o no, un projecte de reforma constitucional en sentit federal, reformes que el PSC es compromet a impulsar.

Així doncs, podem observar que es clarifiquen les tres visions del catalanisme polític:

- El catalanisme independentista, d’ERC, que entén “el procés” com el procés d’independència, i que considera el “dret a decidir” de Catalunya com el teòric dret per decidir marxar unilateralment d’Espanya, sigui via referèndum o via declaració unilateral al Parlament.

- El catalanisme diguem-ne confusionista, de CiU i ICV-EUiA, que podem arribar a pensar que a la pràctica és confederal però que no descarta la independència. El “procés” no seria necessariament un procés d’independència, sinó un procés de canvi de l’estatus actual de Catalunya, en el qual el “dret a decidir” seria el dret a un referèndum o consulta previ. En certa manera proposa tornar a caminar per la via de l’Estatut, encara que no ho sembli: des de la part, reformar el tot. Aquest cop, l’instrument seria la consulta prèvia, que ha de desembocar en una negociació bilateral que ha d’acabar transformant Espanya en un estat compost per mínim un “estat propi”, Catalunya, al qual s’ha de permetre que, si li convé, acabi independitzant-se, mantenint-se dins l’UE.

- El catalanisme federalista, del PSC, que entén que el “procés” és un procés de canvi de l’status quo via transformació i modernització de l’estat espanyol, procés sobre el que compta amb el recolzament del PSOE des de la declaració de Granada. Canviar el tot per encaixar les aspiracions culturals i d’autogovern de les parts, però també per blindar drets socials o canviar les institucions caduques. I el “dret a decidir” és l’imprescindible referèndum posterior, que ha de validar la proposta de reforma constitucional. Referèndum que es faria a Catalunya però que, encara que no es digui, també s’hauria de fer a la resta de l’Estat.

Per tot això, el pacte recent entre alguns sectors del catalanisme, sobre la pregunta i la data ha acabat sent una quimera, aquells animals mitològics compostos de parts d’animals reals, i una quimera ben complicada, confusa i unilateral. I per això el socialisme no li ha pogut donar suport.

El temps ens dirà quina de les tres opcions del catalanisme acaba sent més útil i fructífera per al futur del país.

Una reforma fiscal més justa

Divendres 14 de març la comissió d’experts, a qui el Govern de l’Estat va encarregar un informe sobre la necessitat d’una reforma fiscal a Espanya, va presentar el seu treball final amb més de 270 propostes concretes. Cal recordar que la darrera gran reforma fiscal que es va fer a l’Estat va ser l’any 1977, ja han passat quasi 40 anys.


Probablement, el fet que es plantegi aquesta reforma avui és, sense dubte, degut a la greu crisis que vivim i que estan patint, entre d’altres, les finances públiques. Les dificultats d’assolir l’estabilitat pressupostària necessària per aconseguir una economia sòlida i un enfortiment de l’estat del benestar són enormes. El deute, la baixada d’ingressos i l’augment en despesa social, fan que el control del dèficit sigui difícil d’assolir.

Els Governs de dretes de l’Estat i la Generalitat han basat la seva lluita contra el dèficit en la reducció de la despesa amb retallades indiscriminades als serveis bàsics de l’estat del benestar: salut, educació i serveis socials. Aquesta ha estat la seva recepta per equilibrar les finances públiques. Però lluny d’aconseguir-ho (avui comptem amb més atur i més pobresa que fa 2 anys) en el cas de la Generalitat, a més de retallar la despesa, s’ha augmentat el deute (el 40% del deute actual s’ha generat en els darrers 2 anys) i no s’ha volgut augmentar els ingressos. Ben al contrari, es va eliminar l’impost de successions i ara l’incorporen de manera tèbia.


Per equilibrar les finances públiques calen dues respostes: Una, en la línia de la despesa i, en aquest sentit, apostem per desenvolupar profundes reformes en l’administració per disposar de serveis més eficients. I l’altra, la dels ingressos, és on creiem que hi ha grans oportunitats per avançar ja que comptem amb un sistema impositiu feble, injust que necessita reformes fiscals estructurals de gran calat. Aquí és on creiem que, des d’un punt de vista d’esquerres, cal dedicar els esforços per tal de sortir millor de la crisis.

Estem convençuts que qui està pagant la crisis de manera més accentuada són les classes mitjanes i baixes, és a dir, que l’esforç que s’està fent afecta molt menys les classes benestants. I això és així, en part, degut al nostre sistema fiscal tremendament injust. Aquests són alguns dels motius pels què cal treballar la línia dels ingressos:


a). Pressió fiscal baixa: Espanya es situa a la zona baixa dels països de la UE-27 pel què fa a nivells de pressió fiscal (32’4% front al 40’1% mitjana UE). Cal revisar aquest aspecte, no per pujar impostos linealment, sinó per millorar la recaptació global fent que qui més té pagui més, i que qui no paga ho faci.

b) Fiscalitat desigual: Actualment el 90% de la pressió fiscal recau sobre les classes mitjanes i baixes, i el 10% restant recau en el capital, la riquesa i les societats. Comptem amb una pressió fiscal desigual, tremendament injusta.

És clar que, en aquest sentit, cal un reforma en profunditat però no per pujar impostos als treballadors i treballadores, com dèiem, sinó perquè qui més té pagui més i perquè qui no paga ho faci. Ens referim als grans patrimonis i les grans companyies que, fins avui, són els que tenen capacitat per evadir les seves obligacions tributàries a través de l’enginyeria fiscal (economia d’opció).

Cal un increment de tributació a les rendes de capital, a les transaccions financeres, a les plusvàlues especulatives. I, sobretot, apostar clarament per millorar la tributació directa, per fer-la més justa i progressiva; i no incrementar la indirecta, ja que en impostos com l’IVA, el seu augment castiga clarament el consum i les classes més populars. Amb un país com Espanya on el 70% del què produïm està destinat al consum intern, “matar” el consum només portarà més atur.

c). Evasió i frau fiscal: La recaptació fiscal mitjana de la UE és del 46% mentre que la d’Espanya és de 36%. Segons els tècnics d’hisenda de l’associació GESTHA la quantitat de frau existent a l’estat és de 80.000M€. L’informe de la Comissió Europea “Improving tax governance in EU Membre States: Criteria for successful policies” explica que l’administració tributària espanyola és una de les que menys dotació de recursos humans té a la UE, i una de les que compta amb un major nombre d’economia submergida (a l’entorn del 20%).

En aquest àmbit hi ha un gran camí a recórrer però cal, indubtablement, augmentar els recursos amb els que compta l’Agència tributària per poder desenvolupar bé la seva feina i, sobretot, mantenir-la com un organisme independent sense intromissions de cap tipus.

d). Deduccions fiscals: cal una revisió a fons de les deduccions fiscals que s’estableixen en els impostos, sobretot aquelles referides al capital. A Catalunya, per exemple, 4.384’6M€ són beneficis fiscals que depenen directament de la Generalitat.

Davant d’aquesta situació, només podem plantejar una reforma fiscal més justa, que comporti que pagui més qui més té, més estable i eficient en la gestió dels impostos, i suficient per poder assolir uns nivells d’ingressos que permetin mantenir els serveis públics de qualitat i l’estabilitat de l’economia.


Sembla que la reforma que ha presentat el grup d’experts al Govern de Rajoy no va en aquesta línia. Està clar que hi ha marge per la política. Que hi ha una altra manera de sortir de la crisis.



En Canvi Permanent

( Juli Fernmàndez, Alícia Romero, Núria Parlon, Xavier Sabaté)

La construcció col·lectiva d’una ciutadania crítica i activa

La gestió de la complexitat d’interessos ha trobat en la política democràtica la millor manera per dilucidar la diversitat de criteri, a la vegada que aconsegueix el manteniment de la cohesió com a societat. Winston Churchill va dir que el sistema democràtic era el més perjudicial a excepció de tota la resta. D’aquesta manera evidenciava que, encara que té problemes, ha estat el més efectiu, tant a nivell teòric com sobretot pràctic, tal com ha subratllat Giovanni Sartori. El sistema democràtic al nostre país ha estat el resultat de no pocs esforços i generositat per part de les generacions que van viure el final de la Dictadura i l’inici de la Democràcia.

Avui, els partits polítics s’han de transformar per acostar l’exercici del govern de totes les institucions a la societat i potenciar la participació del conjunt de la ciutadania. La funció dels responsables públics ha de cenyir-se a unes normes estrictes de transparència, hi ha d’haver mecanismes solvents de fiscalització i control polític; s’han de publicar els comptes públics de les diferents institucions i han de tenir màxima accessibilitat per part de tothom. Les decisions han de ser compartides, s’han de crear espais de diàleg i debat permanent amb la societat civil, és necessari construir mecanismes per informar de manera contínua la gent; i és urgent potenciar la crítica i la participació amb formes procedimentals de decisions compartides.

La radicalitat democràtica, entesa com a nova formula per augmentar la participació i la transparència, ha de contribuir a millorar el funcionament de les institucions del nostre país. L’índex d’èxit dels Estats està relacionat amb el bon o mal funcionament de les seves institucions.

Alguns elements claus per fer-ho possible són fer tan accessible com sigui possible tota la informació dels ens públics, sobretot en tot allò que es refereix a patrimoni i a organització; modernitzar els mitjans per incentivar la participació de la ciutadania des de la deliberació en decisions importants; publicar els salaris de polítics i personal de confiança, les contractacions de serveis, els pressupostos anuals, les operacions econòmiques i financeres; o introduir en el funcionament intern dels partits polítics les primàries i les llistes obertes.

La confiança de les persones en la democràcia enforteix el sistema i, per això, la tolerància zero amb la corrupció, tant en el compliment de penes pels acusat, com en la implementació de nous mecanismes de control a mode preventiu, és un element cabdal. El Parlament de Catalunya ha d’endegar una Llei contra la corrupció i una altra Llei de reglamentació del finançament dels partits polítics; a més, també és urgent accelerar la Llei de Transparència, que ha de portar llum a tota la gestió pública, i la Llei Electoral, que ha de ser el marc regulador del sistema democràtic català, per aprovar-les al més aviat possible.

La democràcia representativa és la que escull els seus líders polítics i els transfereix el poder decisori durant quatre anys. Ha funcionat raonablement bé fins a l’actualitat a occident durant la contemporaneïtat. Ara és necessari que la democràcia participativa –implementar decidir entre tots per mitjà de preguntes directes a la ciutadania–, i la democràcia deliberativa –obrir espais de diàleg per tal que la ciutadania pugui opinar des del primer moment–, tot aprofitant els nous mitjans tecnològics i de la comunicació, han de complementar el sistema representatiu. La transparència del sistema i els mecanismes de control de l’exercici polític són, a més a més, les eines indispensables per tal de construir entre tots una ciutadania crítica i activa.

Juli Fernàndez

Canvi per una nova Catalunya Social

Les catalanes i els catalans ens enfrontem a dos grans reptes: la gravíssima crisi econòmica i social per una banda i la relació de Catalunya amb Espanya,

Les conseqüències de la primera són terribles per a centenars de milers de persones: drets que havíem considerat conquestes sense retorn reculen o simplement desapareixen: l'acces al treball a l'habitatge, a l'educació, a la sanitat, la seguretat, serveis socials, aigua o energia.

Per altra banda, les relacions de Catalunya amb Espanya han esclatat provocant l’altra crisi. La sentència del TC ha estat la gota que ha fet vessar el got però el govern del PP ha iniciat ja fa temps una ofensiva fins i tot retallant les competències de l’Estatut, contra la llengua i cultura catalanes arreu on aquestes existeixen i negant un sistema més just de finançament.

Les mobilitzacions ciutadanes contra aquestes dues crisis han anat en
augment. Ens mereixen tot el respecte, les compartim, hi venim participant i encara ho farem més perquè responen al sentiment d’injustícia, de discriminació i en definitiva d’impotència per no poder decidir el nostre futur. Perquè està en l’arrel del socialisme lluitar contra les injustícies i també està en la raó de ser del socialisme a Catalunya la lluita per la màxima afirmació dels catalans com a poble que se sent nació i que vol decidir per si mateix ho reconegui o no la Constitució vigent.

L’absència de respostes per part dels governs de Catalunya i Espanya és clamorosa. Les polítiques de dreta que ambdós duen a terme amb l’abandonament de les polítiques públiques, aprofundeixen la fractura social, incrementen l’atur i la pobresa de tot tipus i disminueixen la qualitat i quantitat dels serveis més bàsics que es precaritzen i són abandonats per aquelles persones que poden pagar preus de mercat.

Tampoc la relació de Catalunya amb Espanya s’aborda per part dels dos governs de forma seriosa, eficaç i amb el màxim consens desitjable.

Uns prometen una independència que avui ni els vells estats no poden exhibir si es té en compte que la major part de les decisions s’adopten fora d’ells - a Europa encara més - i/o per part de grans corporacions que condicionen la nostra vida quotidiana i el nostre futur. I si del que parlen és de la separació d’Espanya, saben que qualsevol procés de secessió és llarg i ple de problemes i incerteses. Altres, des el seu immobilisme impossibiliten que el poble de Catalunya es pugui pronunciar.

Sense oblidar que el govern que presideix Artur Mas, ha pactat dos anys amb el PP i un amb ERC tres en total de regressió dels drets socials que ja ni tant sols dissimulen.

Els socialistes hem de reconèixer que també hem de canviar generant respostes, concretes, sense retòrica buida. En la nostra mateixa base hi rau la voluntat de ser la veu i el baluard de defensa dels més febles i cal que ens erigim en mur de les agressions de la dreta política i econòmica amb propostes per posar l’economia al servei de les persones i no a l’inrevés. Cal noves respostes i canvis: nova consideració del paper del sector públic en aquelles activitats que serveixen per assegurar la provisió de serveis essencials i la cobertura de drets que figuren en les nostres lleis màximes

I pel que fa a les relacions de Catalunya partim de la base que es farà la consulta que desitja la majoria del poble. Nosaltres també la volem i
treballarem per dur-la a terme. La nostra opció és la de dotar-nos d’una nova Constitució que ha de consagrar una Espanya federal on la personalitat nacional de Catalunya ha de quedar plenament reconeguda i respectada.

Catalunya necessita un PSC fort, amb veu pròpia també a les Corts, generós, que sumi i eixampli, sensible als moviments socials més progressistes i transformadors, a les organitzacions dels treballadors i populars per impulsar un nou avenç com els que hem protagonitzat en l’autogovern de Catalunya i en els drets socials que han estat sempre la nostra divisa. És el catalanisme social sense complexos. Perquè no s’és més catalanista per cridar més cops independència sinó assolint avenços en les condicions de vida dels catalans i en la preservació de la nostra identitat

Un PSC amb alternatives valentes i clarament transformadores, catalanistes que vol dir que afavoreixin les catalanes i catalans i que contribueixi a capgirar una Catalunya i un món injustos que requereixen d’una voluntat i actitud en canvi permanent.


Juli Fernàndez, Núria Parlon. Alicia Romero. Xavier Sabaté
Col.lectiu “ En Canvi Permanent “
Article publicat al Diari Ara avui diumenge 2 de març de 2014