El dret a la dignitat

Avui, que tant parlem del dret a decidir –tot i que no es tracta de contraposar res–, alguns també opinem que cal tornar a posar en el primer pla del debat polític el dret a la dignitat de les persones; precisament, per exercir els drets de ciutadania des d’una convicció de republicanisme de fons. La dignitat té a veure amb una distribució equilibrada dels recursos. La crisi ha fet aflorar molts problemes estructurals de les economies, però també debats històrics sobre models sobre com afrontar l’organització de la nostra societat.

Treballar per fer una societat amb més igualtats, és treballar per fer-la més justa i eficient. És la fita de sempre, que per a molts passa per disminuir les diferències entre les persones, el dilema entre les polítiques conservadores i els objectius dels moviments socialdemòcrates i d’esquerres, els defensors de l’individualisme com a sortida davant dels que afirmem que calen instruments públics sòlids i poderosos.

Alguns opinaran, de fet ens ho trobem entre articulistes a molts mitjans de comunicació –també als públics–, que aquest és un debat antic i superat. Des de la meva perspectiva, res més lluny de la realitat, el miratge dels creixements especulatius dels darrers anys ens ha portat a una crua realitat a escala mundial, però també a Espanya i a Catalunya. Un augment imparable de les desigualtats econòmiques i socials, ho afirmen les dades, les anàlisis i la realitat diària. L’escletxa entre les persones riques i pobres creix.

Una minoria benestant a la qual res sembla afectar, de fet tot al contrari, han acumulat més riquesa tot i la crisi econòmica, i unes classes treballadores i mitjanes cada cop més empobrides com a conseqüència de l’atur, de la por de perdre la feina i d’una devaluació de les rendes de treball (salaris) que han caigut a nivells de fa 10 anys i dels serveis públics essencials sanitat, educació, pensions i serveis socials que no fan més que accentuar la fractura social.

Un 21,9% de la població de Catalunya es troba avui situada en els llindars de la pobresa o la pobresa en termes reals. En aquest sentit cada any que passa estem més lluny d’Europa, de fet, fins l’any 2009 els nostres nivells de desigualtat eren inferiors als de la resta de l’Estat i als del conjunt d’Europa. És a partir de 2011 segons l’índex de Gini que s’observa un creixement de la desigualtat en la distribució de la renda a un ritme més gran a Catalunya que a la resta de l’Estat español i del conjunt d’Europa Les conseqüències de futur des del punt de vista social, institucional i econòmic són preocupants si no posem tots els focus d’atenció, de preocupació i de debat sobre els models de creixement econòmic, de redistribució i de manteniment dels serveis públics. El desencant polític i social, el creixement dels populismes i de la xenofòbia i de moviments nacionalistes excloents són una part dels problemes que tenim avui al davant però que no resolen la qüestió de fons, és a dir, les desigualtats.

La seguretat i l’estabilitat de les societats també tenen a veure amb la inclusió i la cohesió social. I avui estem assistint amb l’excusa de la crisi i de l’austeritat a una deconstrucció per part dels governs de dretes a Europa, a Espanya i a Catalunya –al nostre país amb la complicitat inexplicable d’ERC–, dels serveis públics i de les polítiques socials,i a una transferència de recursos econòmics al sector privat –l’exemple més clar el trobem en l’àmbit sanitari a Catalunya. A un canvi de model de relacions laborals i de pensions que a Espanya PP i CiU han donat rang de naturalesa.

Tot és evitable. Els objectius de la socialdemocràcia continuen situats en el treball digne, en la intervenció des de la política en l’economia per modificar les injustícies i els desequilibris de l’economia de mercat, per posar l’economia al servei de les persones i no a l’inrevés. L’accés al treball, a l’habitatge, a l’educació, a la sanitat, la seguretat, als serveis socials, l’aigua o l’energia són indestriables del pensament de moltíssima gent compromesa socialment i políticament.

En posar en valor els serveis públics, la reforma i el manteniment de l’estat del benestar com a eina eficaç pel dret a la dignitat i les oportunitats a què tenim dret totes les persones rau també el nostre compromís polític.

Jordi Terrades, diputat del PSC

Quin embolic, sr. Mas

Sr. Mas, vostè ha anat de mal en pitjor i de pas ens hi ha fet anar a tot el país. Al debat de política general de 2012 vaig tenir l’honor de debatre amb vostè en nom del Grup del PSC al Parlament. Llavors vàrem confrontar els dos models de catalanisme que a mi m’interessa posar en clar sempre i que vostè sempre vol amagar: el seu, que només parla de la pàtria i el d’esquerres que parlem de les persones que l’habiten. Fins i tot li vaig fer notar quantes vegades en el seu llarg discurs havia esmentat els ciutadans i el país. Era escandalosa la diferència. Catalunya, més de cent, cata¬lans, dues. Per cert, la paraula dones, zero.

Mentrestant, de llavors ençà, Catalunya s’ha anat fragmentant de forma pregona. I no només per la qüestió de les relacions de Catalunya amb la resta d’Espanya sinó perquè Catalunya s’ha anat escindint en dues parts, en un país de dues velo¬citats: una cada cop amb menys gent pot aanr tirant; l’altra, cada cop més majoritària, té poques o cap possibilitat d’exercir la sobirania. Llavors, com diu el meu alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, de quina sobirania hem de parlar, President ? La de la pàtria o la de les persones ? I a continuació afegim que primer és la dels homes i dones que viuen a la pàtria i a continuació o, si vostè vol, paral.lelament, la de la nació. Però no la segona sense la primera.

Per això el nostre catalanisme porta afegit un adjectiu i aquest és la paraula “social”. I en un món d’interdependències, volem organitzar-ho tot a partir d’aquesta prioritat i només així farem gran Catalunya perquè podrem dir-ho que ho és si els seus homes i dones tenen una vida digna i amb possibilitats de destacar al món.
Però vet aquí que vostè, en una conjuntura de crisi tan difícil com l’actual, s’ha entestat en posar-ho més difícil. L’episodi lamentable d’aquesta setmana en què al Congrés dels Diputats en què els catalans no hem comptat amb la presència de vostè que és la màxima representació del país, és una anella més de la cadena del desprestigi que vostè representa de Catalunya. Recordo els ses predecessors i em sap molt de greu dir-li que no hi ha color: bon estil, prestigi, dignitat, valor, feina ben feta, tenacitat, altura de mires. Què pot aportar vostè ja en el tercer any de la seva presidència ?

Mentre escric aquestes línies escolto un dels seus representants dient que si el Govern espanyol té una proposta estan vostès disposats a escoltar-la i modificar la pregunta que van anunciar unilateralment i sense buscar el consens al menys amb totes les forces polítiques catalanistes. I miri que durant segles s’ha dit que la unitat dels catalans és la nostra arma més valuosa. Doncs si és cert que estan disposats a modificar la pregunta de la consulta, perquè no mira de fer una pregunta legal que no pugui ser impugnada com li han recomanat ja altres col.legues meus com els alcaldes de Palafrugell Juli Fernàndez o el de Tarragona Josep Fèlix Ballesteros, prestigiosos comentaristes com Xavier Vidal Folch o fins i tot membres de la seva coalició ?

Sr. Mas, volem votar però cada acció seva dificulta més la possibilitat de fer-ho; els qui creiem que Catalunya és subjecte polític encara que no ho reconegui la Constitució, volem que el poble de Catalunya es pugui pronunciar i li demanem que faci els possibles per fer-ho possible, no els impossibles per impedir-ho.

I volem que el poble de Catalunya consideri el Federalisme perquè entre quedar-nos com ara i la seva opció que respectem però que no compartim per infinitament més difícil i pels costos que comportaria, estem segurs que milions de catalans i catalanes també la prefereixen. Pere Navarro ha aconseguit que a l'altra banda del Sènia ja hi hagi molta gent que ho consideri i ho impulsi. Menystindrà aquesta oportunitat ? O no en vol sentir ni parlar com em temo ?

I perquè es pot aconseguir per la via de la exigència ferma però finalment, del pacte. Joan Reventós deia que el pacte és la forma primordial de fer política, el mètode per promoure un projecte col•lectiu ben articulat i la via per resoldre els conflictes en els proces¬sos de transformació social.

I en aquesta hora en què una de les nostre principals ONG,s com la Creu Roja qualifica la situació del nostre país com de «desafiament humanitari», com als països amb conflictes greus. Catalunya es fractura socialment, cada cop més; amb una elit que no té proble¬mes i amb unes classes mitjanes i treballadores que ho van tenint pitjor.

Per una Catalunya social, President, reflexioni. Hem demostrat sobradament els socialistes que sabem posar per damunt dels nostres interessos els de la nostra gent que són els de Catalunya: el retorn del President Tarradellas, la restauració de la Generalitat, l’aprovació dels dos estatuts o altres acords de les darrers setmanes – turisme o indústria - que un partit tan menystingut pel govern com ara ho està essent el PSC difícilment s’hi prestaria. Li demanem a vostè, en lloc d’embolicar cada cop més la situació, altura de mires i sentit de país.


Xavier Sabaté

Per la sobirania dels catalans i les catalanes

En un món on cada cop més són sobirans ( amb capacitat de decidir ) només uns pocs, la gran majoria de ciutadans i de forma creixent els darrers anys tenen limitades la seva capacitat de decisió. En milions de casos fins i tot és nul.la.
Fins i tot els estats tradicionals ja no disposen de sobirania. Així, al continent europeu ni tan sols poden aprovar els seus pressupostos si no són validats prèviament per les instàncies comunitàries, els seus bancs tenen limitada la seva capacitat d’acció i les lleis que regulen sectors productius, trànsit de persones, o la contaminació o els medicaments són ja qüestions que no poden regular els estats perquè es fa en el si de la Unió.

Però les dependències que més ens preocupen als qui professem idees d’esquerres són les personals, les que pateixen els homes i dones, veïns i veïnes. Aquestes dependències augmenten fins i tot amb aquells governs que es diuen partidaris de la suposada independència a casa nostra. I vist el panorama tràgic per a milers de catalans i catalanes que han caigut en les pitjors dependències possibles, diré que la meva primera prioritat és la lluita per la sobirania d’aquests compatriotes que viuen a la nació catalana.

Per la seva sobirania que és la seva dignitat cal que lluitem contra les dependències de l’atur, de la falta d’habitatge, de l’accés a aigua i energia, contra les dependències que suposa la impossibilitat d’accedir a l’educació de qualitat, als serveis de salut quan es necessiten, als serveis socials de petits i grans o als de la cultura. Són serveis per a satisfer drets que els darrers anys s’han vist disminuïts o, en milers i milers de casos, simplement eliminats. I contra els monopolis i les grans corporacions que impedeixen que puguem decidir per nosaltres mateixos el sistema productiu i fins i tot serveis públics que les darreres dècades s’han convertit en grnas negocis i menys en serveis per a tots els ciutadans. Com a catalans no podem ignorar-ho o, simplement, posposar-ho amb l’excusa que alguns han trobat parlant de la relació de Catalunya amb la resta de pobles d’Espanya.

I sí, també hem de parlar-ne perquè entenem i compartim l'emprenyament de milions de catalans després del que ha passat amb l'Estatut del 2006. Era el nostre pacte de Catalunya amb la resta d’Espanya que va ser violat i anul.lat per uns pocs membres del Tribunal Constitucional. Des de llavors va passar a ser una relació que molts sentim imposada i que s’ha agreujat amb les agressions del Govern del PP a la llengua catalana i al nostre autogonern.

Volem, doncs, ja una nova Catalunya en una nova Espanya i en una nova UE, amb relacions de lleialtat i no imposades, amb revisió de fiscalitat , ple respecte a la llengua i cultura catalanes perquè Espanya és plurilingüe i també per les seves competències que ara el PP retalla gairebé cada Consell de ministres.

I això s’haurà de votar. El poble de Catalunya haurà de poder expressar-se i ho farà es posin com es posin. El dret a decidir existeix es vulgui o no. Diguin-li dret a expressar la voluntat d’una ciutadania que ha demostrat en nombroses ocasions que és una nació perquè vol ser-ho.

El 8 d’abril passarà a la història com un fracàs d’Artur Mas com a màxim responsable d’una via que estava condemnada d’antuvi. És possible que sigui un èxit del seu soci que ha obtingut el que buscava: una resposta negativa que el servís com a excusa per legitimar una declaració unilateral. Però en el camí per una nova Catalunya els catalanistes hauríem de cercar els punts d’unió més que no pas els de discrepància. I menys encara les desqualificacions . Perquè la força dels catalans sempre ha estat la unitat en la diversitat i la divisió la seva feblesa. En el món en què vivim som tan fràgils en tots els sentits que no ens hauríem de perdonar la segregació i la dispersió d’esforços.
Reconeixent sobiranies compartides, els socialistes propugnem la solució federal que entenem pot beneficiar més els catalans i les catalanes, la que ja han assajat amb èxit països federals com Estats Units o la República Federal
Alemanya o tants altres.

Vull parlar de les nostres relacions amb la resta de pobles d’Espanya i exigeixo un nou marc. Però també vull un futur diferent per a Catalunya i els catalans i les catalanes en què tots els meus veïns i veïnes puguin dir que poden decidir amb sobirania cultural, energètica, educativa, sanitària o de protecció social. És a dir, que Catalunya funcioni econòmicament i socialment i això no ho sento gaire.

Volem una consulta amb una pregunta que permeti que totes les opcions es puguin expressar i que sigui legal perquè pugui ser reconegut el seu resultat. Això és possible i si Artur Mas ha reconegut que ha de fer marxa enrere i no podrà transitar per la via de la la transferència de l’article 150.2 de la Constitució , cal que també rectifiqui la pregunta, utilitzi la llei adequada que s’hauria d’aprovar de forma immediata - i CiU sabrà per què no ho impulsa – i tot es dugui a terme amb la legalitat per davant. Allí ens trobarà a la immensa majoria de catalans.

Josep Fèlix Ballesteros