En un món on cada cop més són sobirans ( amb capacitat de decidir ) només uns pocs, la gran majoria de ciutadans i de forma creixent els darrers anys tenen limitades la seva capacitat de decisió. En milions de casos fins i tot és nul.la.
Fins i tot els estats tradicionals ja no disposen de sobirania. Així, al continent europeu ni tan sols poden aprovar els seus pressupostos si no són validats prèviament per les instàncies comunitàries, els seus bancs tenen limitada la seva capacitat d’acció i les lleis que regulen sectors productius, trànsit de persones, o la contaminació o els medicaments són ja qüestions que no poden regular els estats perquè es fa en el si de la Unió.
Però les dependències que més ens preocupen als qui professem idees d’esquerres són les personals, les que pateixen els homes i dones, veïns i veïnes. Aquestes dependències augmenten fins i tot amb aquells governs que es diuen partidaris de la suposada independència a casa nostra. I vist el panorama tràgic per a milers de catalans i catalanes que han caigut en les pitjors dependències possibles, diré que la meva primera prioritat és la lluita per la sobirania d’aquests compatriotes que viuen a la nació catalana.
Per la seva sobirania que és la seva dignitat cal que lluitem contra les dependències de l’atur, de la falta d’habitatge, de l’accés a aigua i energia, contra les dependències que suposa la impossibilitat d’accedir a l’educació de qualitat, als serveis de salut quan es necessiten, als serveis socials de petits i grans o als de la cultura. Són serveis per a satisfer drets que els darrers anys s’han vist disminuïts o, en milers i milers de casos, simplement eliminats. I contra els monopolis i les grans corporacions que impedeixen que puguem decidir per nosaltres mateixos el sistema productiu i fins i tot serveis públics que les darreres dècades s’han convertit en grnas negocis i menys en serveis per a tots els ciutadans. Com a catalans no podem ignorar-ho o, simplement, posposar-ho amb l’excusa que alguns han trobat parlant de la relació de Catalunya amb la resta de pobles d’Espanya.
I sí, també hem de parlar-ne perquè entenem i compartim l'emprenyament de milions de catalans després del que ha passat amb l'Estatut del 2006. Era el nostre pacte de Catalunya amb la resta d’Espanya que va ser violat i anul.lat per uns pocs membres del Tribunal Constitucional. Des de llavors va passar a ser una relació que molts sentim imposada i que s’ha agreujat amb les agressions del Govern del PP a la llengua catalana i al nostre autogonern.
Volem, doncs, ja una nova Catalunya en una nova Espanya i en una nova UE, amb relacions de lleialtat i no imposades, amb revisió de fiscalitat , ple respecte a la llengua i cultura catalanes perquè Espanya és plurilingüe i també per les seves competències que ara el PP retalla gairebé cada Consell de ministres.
I això s’haurà de votar. El poble de Catalunya haurà de poder expressar-se i ho farà es posin com es posin. El dret a decidir existeix es vulgui o no. Diguin-li dret a expressar la voluntat d’una ciutadania que ha demostrat en nombroses ocasions que és una nació perquè vol ser-ho.
El 8 d’abril passarà a la història com un fracàs d’Artur Mas com a màxim responsable d’una via que estava condemnada d’antuvi. És possible que sigui un èxit del seu soci que ha obtingut el que buscava: una resposta negativa que el servís com a excusa per legitimar una declaració unilateral. Però en el camí per una nova Catalunya els catalanistes hauríem de cercar els punts d’unió més que no pas els de discrepància. I menys encara les desqualificacions . Perquè la força dels catalans sempre ha estat la unitat en la diversitat i la divisió la seva feblesa. En el món en què vivim som tan fràgils en tots els sentits que no ens hauríem de perdonar la segregació i la dispersió d’esforços.
Reconeixent sobiranies compartides, els socialistes propugnem la solució federal que entenem pot beneficiar més els catalans i les catalanes, la que ja han assajat amb èxit països federals com Estats Units o la República Federal
Alemanya o tants altres.
Vull parlar de les nostres relacions amb la resta de pobles d’Espanya i exigeixo un nou marc. Però també vull un futur diferent per a Catalunya i els catalans i les catalanes en què tots els meus veïns i veïnes puguin dir que poden decidir amb sobirania cultural, energètica, educativa, sanitària o de protecció social. És a dir, que Catalunya funcioni econòmicament i socialment i això no ho sento gaire.
Volem una consulta amb una pregunta que permeti que totes les opcions es puguin expressar i que sigui legal perquè pugui ser reconegut el seu resultat. Això és possible i si Artur Mas ha reconegut que ha de fer marxa enrere i no podrà transitar per la via de la la transferència de l’article 150.2 de la Constitució , cal que també rectifiqui la pregunta, utilitzi la llei adequada que s’hauria d’aprovar de forma immediata - i CiU sabrà per què no ho impulsa – i tot es dugui a terme amb la legalitat per davant. Allí ens trobarà a la immensa majoria de catalans.
Josep Fèlix Ballesteros
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada